Torta la tortuga

 

Ja fa molt de temps, un dia, un avió carregat de productes químics i àcids radioactius, va caure enmig del mar i va banyar de productes químics un petit niu de tortugues amb tres ous petitons. No van tardar a néixer, aquelles petites i bufones tortugues, que van anar nedant cap la platja d’una illa d’Indonèsia, anomenada Sulawesi. Una d’elles es va convertir en un monstruet estrany del que el seu poder era desconegut. Aquell monstre, es va anar fent popular entre la gent de la ciutat i una setmana després es va convertir en el terror de tot Sulawesi. Tota persona que el molestava acabava devorat, triturat, desfet i exterminat! Però un dia mentre dormia, va tenir una revelació, va obrir els ulls i de sobte, va sortir disparada en direcció oest. Va estar desapareguda tres dies, i tres dies de felicitat i alegria van passar. De sobte, la tortuga va sortir del seu amagatall i va dir a tota l’illa:

            —Hola, cavallers i donzelles d’aquesta ciutat, sóc Torta la Tortuga i reclamo la ciutat en el meu nom! A partir d’ara, Sulowasi o Sulawesi, o com es digui, es dirà, Tortopolis! A partir d’ara, les coses canviaran, i hem tindreu més por que abans, perquè he descobert la manera de fer-me gran, gran i molt gran!

De cop i volta, es va començar a fer gran, fins al punt de ser gegant! Una de les persones que l’estava veient es va enfurismar i el va anar a atacar, desgraciadament, una sola pota va ser suficient per enviar-lo a fer punyetes (al riu). Totes i cadascuna de les persones que hi eren, van començar a atacar-la amb pistoles, canons i altres armes de foc, mentre, els que no tenien feina o no tenien passaport d’armes, van clavar-li ganivets i estris de cuina. Torta va començar a recular i sense que ho veiés, va caure a l’aigua i per culpa de la seva gran i pesant closca, es va enfonsar al mar profund, i es va morir

Seixanta-cinc anys després...

            —Mira, net, vols que t’expliqui la història del nom d’aquesta ciutat?

            —Sí, avi, diga-me-la!

            —D’acord, escolta. Fa molt de temps, Torta la Tortuga va amenaçar la ciutat, casi em moro, en aquella època, perquè vaig ser tonto i vaig voler atacar-la jo sol... Em van haver de rescatar del riu i fer diverses operacions perquè em recuperes del tot. En aquell instant vaig aprendre que lluitant sol no faig res, val més lluitar junts i units, per vèncer.

 

I vet aquí un gos i vet aquí un gat, que la closca s’ha trencat.

La princesa rebel

Fa molt i molt de temps en el regne de Nextbour el rei i la reina volien celebrar vint anys de casats, però la seva filla, anomenada princesa “Rebel”, no volia posar-se un vestit que havia passat de generació en generació, ja que els seus pares l’obligaven a posar-se’l. I des de aquest dia anava rumiant la manera d’escapar-se, fins que va arribar el dia. Va agafar la seva motxilla i s’hi va posar les coses necessàries. Un cop ja ho tenia tot, va sortir per la porta del darrera i es va dirigir cap al bosc. Quan la Isabel (la dona de la neteja) se’n van adonar va enviar a en Tom i a en Jerry, els seus gossos llop, perquè la tornessin a palau.

La princesa Rebel en el seu trajecte es va trobar un cavall que el va anomenar Marronet, i van seguir el seu trajecte junts. Es van endinsar en un bosc que es deia el bosc tenebrós. De cop i volta va escoltar uns rugits, ella tenia por, però va fer el cor fort i va seguir endavant, al cap d’una estona van sortir del bosc i es van trobar davant d’una cova. Ella, tota curiosa que era, va entrar silenciosament a dins. Quan es va endinsar es va trobar amb un drac enorme, i sense voler li va trepitjar la cua. La princesa Rebel li va demanar disculpes.

Van estar parlant una estona i es van anar fent amics. En aquella conversa van decidir que la princesa i el cavall Marronet es quedarien a viure amb el drac que li van posar de nom  Muxu. I des d’aquell dia no se’n va saber res més de la princesa Rebel ni dels seus amics.

 

El porc i les gallines

En una granja al no res, hi vivien un porc, unes gallines, un cavall i un gos. Les gallines eren molt presumides i tot el que els agradava ho volien. En canvi el porc li anava bé qualsevol cosa.

Un dia, les gallines van anar a passejar per la granja i van veure que el porc tenia una pilota de futbol i estava jugant. Les gallines també en volien una i li van anar a demanar al cavall. El cavall els va dir que jo no en tenia més. Les gallines molt enfadades van decidir que li robarien la pilota al porc. De nit, les gallines es van escapolir cap al porc. Quan van aconseguir agafar la pilota, d’una manera indescriptible i se’n van anar cap al galliner.

Quan s’apropaven al corral les va enganxar el gos molt enfadat pel que havien fet, el gos les va renyar i les gallines van prometre que mai no ho tornarien a fer.

A partir d’aquell dia les gallines van saber que no feia falta tenir moltes coses per viure més bé.

La llegenda del drac de les Gavarres i el cavaller Sant Jordi

 

Diu la llegenda, que fa molt i molt de temps en el poble de Mont-ras hi vivia un drac molt, molt, però que molt simpàtic. Tenia cura dels bens i també cuinava menjar per a les persones...

Tothom se l’estimava al drac, menys un cavaller. Un cavaller anomenat sant Jordi. El cavaller tenia enveja del drac perquè segons la llegenda seria ell qui hauria de ser admirat i no pas el drac. Així doncs, va decidir matar-lo per tornar a tenir l’admiració de tothom. I dit i fet, va començar de posar a la pràctica diversos plans amb la intenció de fer desaparèixer el drac:

·         Pla A: Es va col·locar d’amagatotis enmig d’un ramat d’ovelles perquè quan el drac estigués distret el podria matar amb la seva llança, però resulta que de tant esperar, es va adormir i el ramat se’n va anar cap al corral i ell es va quedar completament sol.

·         Pla B: Es va amagar en un casalot mig abandonat i quan el drac va estar distret el va intentar de matar amb la llança. Però es va tornar adormir i quan es va despertar el drac ja havia marxat.

·         Pla C: Amb l’ajut d’un esquer, va dur al drac a un indret perdut de les Gavarres on no els podés veure ningú. L’esquer era un tros de carn fresca, però quan ja el tenia al mig del bosc, el drac va sentir que algú demanava ajuda i se’n va anar tot volant.

El cavaller, cansat i rendit va decidir de proposar una idea al rei. Aleshores, es va dirigir a ell i li va dir que ell i el drac farien un duel i que qui guanyés seria adorat, en canvi qui perdés seria desterrat del poble per sempre més.

El rei va acceptar la idea del duel i el drac en sentir això es va enfadar molt amb el cavaller, perquè ell era bo i no volia fer mal a ningú, però no va tenir altre remei si volia quedar-se a la contrada.

Quan va arribar el dia del duel, el cavaller sant Jordi ja l’esperava amb la seva llança, un escut gegant i una armadura d’acer. El que no s’esperava ningú era que també portava un punyal amagat amb la intenció sorprendre al drac per matar-lo. Aleshores, va començar el duel. El drac treia foc per tot arreu, però l’armadura d’acer era massa resistent. El cavaller, cansat de no poder ni tocar al drac que tota l’estona l’estava esquivant volant, va decidir de treure la seva arma secreta: el punyal.

El drac va baixar cap a terra per tirar-li una altra flamarada, quan de sobte va veure el punyal que tenia el cavaller i quan aquest va intentar de clavar-li, el drac el va esquivar deixant l’arma al descobert i a la vista de tothom.

Quan el rei va veure que el desafortunat cavaller havia dut un punyal d’amagat, ràpidament va anul·lar el duel i per aquest poc respecte al drac, va fer desterrar al cavaller sant Jordi del poble i fins i tot de la comarca per sempre més.

Van passar els anys i el drac continuava ajudant a la gent del poble de Mont-ras i de més enllà, fins un dia que va decidir que ja havia de plegar d’aquesta feina i descansar una mica. I així ho va fer, es va endinsar per les Gavarres, va triar la cova més bonica i va viure feliç amb tota la companyia dels animals del bosc i de tant en tant les persones el podien anar a veure.

Encara ara, si t’endinses a les zones més boscoses de Mont-ras pots trobar la cova amb el drac que t’acollirà la mar de content.

I vet aquí un gos i vet aquí un gat que el drac t’ha agradat

El gat que volia pelar una taronja

  

Hi havia una vegada a Mont-ras una casa pairal envoltada d’arbres fruiters on hi vivien un gat (en Flat), un nen i els seus pares.

Un dia el nen i el gat Flat varen sortir a jugar a pilota al camp on hi havia un taronger molt gran carregat de taronges.

El nen va xutar la pilota tan fort que al xocar contra el taronger li va fer caure unes quantes taronges.

Sorprès, el nen va cridar al seu pare:

            —Papa, he xutat la pilota tan fort que han caigut taronges!

El seu pare li va respondre:

            —Un moment fill que vaig a buscar un cabàs per agafar-les.

Quan les varen tenir totes recollides (o això creien) van anar al mercat per poder-les vendre, però es van deixar el gat tot sol.

Tal com us he dit, es varen deixar una taronja i com que el gat Flat tenia gana la va agafar, però no pas per jugar. I vet aquí que se’n va anar a la cuina per provar d’obrir-la amb les urpes, però no va poder.

També ho va provar amb una cullera, una forquilla, però tampoc no va poder... Després de provar-ho amb vint coses més (coses indescriptibles i certament absurdes per poder pelar una taronja) cansat, va agafar els últims estris que quedaven a la cuina: ganivets!  

Així és que en va agafar un i va intentar de pelar-la, però li va relliscar el ganivet i la taronja va caure a terra i es va partir per la meitat.

El gat Flat tot content va agafar l’exprimidor de taronges, hi va posar la taronja, es va fer un suc i se’l va beure i un moment abans que arribessin els seus amos, ja ho tenia tot recollit i endreçat!  

Qui ho havia de dir que els gats fossin tan llestos...

 

I vet aquí un gos i vet aquí un gat que ja t’ha esgarrapat.

La llegenda de les Illes Medes

Illes medes

Fa molt i molt de temps quan les Illes Medes encara no existien, habitava un rinoceront gegant en el poble de l'Estartit, era molt gran però molt i molt dòcil. El rinoceront es deia petitonet. Un dia qualsevol, que feia molta calor el rinoceront es va anar a banyar a la platja, es va estar una hora, dues, tres, quatre, cinc... I així van anar passant els dies i els habitants de l'Estartit cada vedada es preocupaven més i més.Va haver-hi un dia que de tant preocupats que estaven van trucar a un doctor professional en animals gegants. Quan va arribar va confirmar la mala noticia que el rinoceront havia mort ofegat però molt dintre seu continuava viu. Els habitants de l'Estartit molt tristos per aquella pèrdua van fer en honor del rinoceront gegant el van fer com una illa que la van nombrar "Illes Merdes", la van nombrar així perquè el rinoceront es tirava moltes i moltes caques. Actualment es diuen Illes Medes i ja no es sap que en realitat és un rinoceront gegant.